Alguns nens es mostren preocupats per la mort, molt abans del que es creu com a norma. Les preguntes dels infants poden ser desconcertants: "Quina edat té la gent quan es mor?" "Em moriré? I tu, mare, et moriràs?"

Els adults solen preocupar-se quan els nens es confronten amb la idea de la mort i intenten alleujar la seva por. Així, intenten tranquil·litzar el nen oferint-li alguna forma de negació: "Tu no has de morir". No obstant, els petits perceben l'angoixa dels adults i comprenen que han de suprimir les seves preocupacions pel tema. Així, es forma una amalgama complexa de la consciència infantil, la seva angoixa i les seves negacions, que es barreja amb l'ansietat de l'adult i les seves pròpies defenses.

Emma Furman va estudiar els petits orfes i va concloure que "la informació concreta sobre la mort els ajudava en certs moments. En canvi, els resultava molt més difícil de superar la situació quan els adults, al seu voltant, voluntària o involuntàriament, disfressaven els fets objectius".

Com viuen els infants el dol?

Diferents autors han intentat saber com experimenten els nens i adolescents la seva pròpia mort i la mort dels altres. Molts consideren que primer han de comprendre el concepte de la mort a través d'un desenvolupament progressiu lligat a l'evolució intel·lectual i la influència del seu entorn sociocultural. Així, segons Barbara Kane, el nen té el concepte de mort si ha adquirit els següents subconceptes:

• Realització o comprensió: entendre que la mort és quelcom que pot passar.
• Separació: és una separació de la vida real.
• Immobilitat: inactivitat, cap part del cos es pot moure.
• Irrevocabilitat: procés irreversible (el nen no sempre ho té clar).
• Causalitat: allò que la pot causar (comprovar si el nen sap les causes reals).
• Disfuncionalitat: acabament de tota activitat corporal.
• Universalitat: afecta a tot ésser viu i a ell també.
• Insensibilitat: sense funcions sensorials (creuen que encara poden sentir o escoltar).
• Aparença o aspecte: es degrada.
• Personificació: símbol que representa la mort.

Es considera que les etapes del desenvolupament del concepte de mort són les següents:

• Els menors de 3 anys no tenen concepte de mort degut a les seves limitacions en la percepció d’espai i temps. Per tant, no poden distingir les absències curtes de les definitives. Per això, les separacions, encara que siguin curtes, poden crear-li inseguretat i, a vegades, por a l’abandó.

• Entre els 3 i els 5 anys, el nen ja sap distingir entre viu i mort, però sovint no és capaç de percebre la irreversibilitat de la mort.
• Entre els 6 i els 9 anys, la mort es personifica com quelcom extern i, per això, li resulta més difícil imaginar la pròpia mort. Coneix les causes que poden portar a la mort i les focalitza sovint cap a malalts o vells.
• A partir dels 9 anys, la mort és considerada un fet biològic i, per tant, ja sap que és pròpia de tot ésser viu i irreversible. Poden aparèixer sentiments de fragilitat i preocupacions per la pròpia mort o la de les persones de les quals depèn.
• En l'adolescència, l'aparició del pensament abstracte permet que la noció de la mort sigui com la de l'adult. A més a més, l'irrupció d'aquest pensament abstracte, el porta a reflexionar sobre temes transcendentals i així tenir la seva pròpia visió de la mort. És una etapa en què les pors infantils poden reemergir.

D'acord amb altres autors, la fascinació que senten els nens per la desaparició i aparició dels objectes simbolitza el concepte de ser i no ser. Per això, Irvin D. Yalom es pregunta: existeix alguna raó per suposar que només els nens que defineixen la mort o la vida comprenen aquests fenòmens? Conclou que els nens es preocupen més pel que pensem per la mort i que aquesta exerceix una gran influència sobre el món de la seva experiència. Per a ells, és un gran enigma i una de les tasques més importants del seu desenvolupament és resoldre els temors i el desemparament que experimenten respecte a la seva pròpia destrucció.

Gregory Rochlin va estudiar infants de 3 a 5 anys i va arribar a la conclusió que el nen aprèn de seguida que la vida és finita i que pot morir tant ell com les persones de les quals depèn: "Als 3 anys, els nens ja són capaços d'expressar en termes inequívocs la por a morir". "Amb els menors de 3 anys, resulta molt difícil establir una comunicació sobre el tema".

Segons Melanie Klein, la relació dels nens amb la mort és molt anterior al període en què adquireixen el seu coneixement conceptual. La por a la mort és part integrant de les primeres experiències infantils.

Emma Furman, amb l'estudi d'orfes de pare o mare, conclou que en el segon any de vida els nens poden tenir una comprensió bàsica de la mort.

Com es pot abordar aquest tema tan sensible?

Hi ha una notable discrepància entre la importància que té la mort per al nen i l'atenció que rep de la família i l'escola.

L'infant ha de saber que la vida és una promesa de mort i hem d'aprofitar per donar-li bona informació quan sent curiositat sobre el tema (normalment entre els 3 i 7 anys). D'entrada, sempre crea angoixa, però si no se li donen respostes clares i concises i es respon amb evasives, l'angoixa serà encara més gran. Quan l'infant sap que morirà tard o d'hora, ho oblida i pot gaudir de l'etapa de latència (dels 6-7 anys fins a l'inici de la pubertat).

Els adolescents es tornen a recordar i angoixar per tots aquells conflictes no resolts abans de la fase de latència, i si no han adquirit la consciència que la vida és una promesa de mort, és possible que visquin en un estat d'omnipotència similar al del nadó. Això pot portar-los a tenir conductes de risc (drogues, conducció temerària, etc.) o inadaptades per escapar de la realitat.

¿Cómo viven la pérdida de un ser querido los niños?

Algunos niños se muestran preocupados por la muerte, mucho antes de lo que se cree como norma. Las preguntas de los niños pueden ser desconcertantes: "¿Qué edad tiene la gente cuando se muere?" "¿Me moriré? Y tú, madre, ¿te morirás?"

Los adultos suelen preocuparse cuando los niños se confrontan con la idea de la muerte e intentan aliviar su miedo. Así, intentan tranquilizar al niño ofreciéndole alguna forma de negación: "Tú no tienes que morir". Sin embargo, los pequeños perciben la angustia de los adultos y comprenden que deben suprimir sus preocupaciones por el tema. Así, se forma una amalgama compleja de la conciencia infantil, su angustia y sus negaciones, que se mezcla con la ansiedad del adulto y sus propias defensas.

Emma Furman estudió a los pequeños huérfanos y concluyó que "la información concreta sobre la muerte les ayudaba en ciertos momentos. En cambio, les resultaba mucho más difícil superar la situación cuando los adultos, a su alrededor, voluntaria o involuntariamente, disfrazaban los hechos objetivos".

¿Cómo viven los niños el duelo?

Diferentes autores han intentado saber cómo experimentan los niños y adolescentes su propia muerte y la muerte de los demás. Muchos consideran que primero deben comprender el concepto de la muerte a través de un desarrollo progresivo ligado a la evolución intelectual y la influencia de su entorno sociocultural. Así, según Barbara Kane, el niño tiene el concepto de muerte si ha adquirido los siguientes subconceptos:

• Realización o comprensión: entender que la muerte es algo que puede pasar.
• Separación: es una separación de la vida real.
• Inmovilidad: inactividad, ninguna parte del cuerpo se puede mover.
• Irrevocabilidad: proceso irreversible (el niño no siempre lo tiene claro).
• Causalidad: aquello que la puede causar (comprobar si el niño sabe las causas reales).
• Disfuncionalidad: acabado de toda actividad corporal.
• Universalidad: afecta a todo ser vivo y a él también.
• Insensibilidad: sin funciones sensoriales (creen que todavía pueden oír o escuchar).
• Apariencia o aspecto: se degrada.
• Personificación: símbolo que representa la muerte.

Se considera que las etapas del desarrollo del concepto de muerte son las siguientes:

• Los menores de 3 años no tienen concepto de muerte debido a sus limitaciones en la percepción de espacio y tiempo. Por lo tanto, no pueden distinguir las ausencias cortas de las definitivas. Por ello, las separaciones, aunque sean cortas, pueden crearle inseguridad y, a veces, miedo al abandono.
• Entre los 3 y los 5 años, el niño ya sabe distinguir entre vivo y muerto, pero a menudo no es capaz de percibir la irreversibilidad de la muerte.
• Entre los 6 y los 9 años, la muerte se personifica como algo externo y, por ello, le resulta más difícil imaginar la propia muerte. Conoce las causas que pueden llevar a la muerte y las focaliza a menudo hacia enfermos o viejos.
• A partir de los 9 años, la muerte es considerada un hecho biológico y, por lo tanto, ya sabe que es propia de todo ser vivo e irreversible. Pueden aparecer sentimientos de fragilidad y preocupaciones por la propia muerte o la de las personas de las que depende.
• En la adolescencia, la aparición del pensamiento abstracto permite que la noción de la muerte sea como la del adulto. Además, la irrupción de este pensamiento abstracto, lo lleva a reflexionar sobre temas trascendentales y así tener su propia visión de la muerte. Es una etapa en la que los miedos infantiles pueden reemergir.

De acuerdo con otros autores, la fascinación que sienten los niños por la desaparición y aparición de los objetos simboliza el concepto de ser y no ser. Por ello, Irvin D. Yalom se pregunta: ¿existe alguna razón para suponer que sólo los niños que definen la muerte o la vida comprenden estos fenómenos? Concluye que los niños se preocupan más por lo que pensamos por la muerte y que ésta ejerce una gran influencia sobre el mundo de su experiencia. Para ellos, es un gran enigma y una de las tareas más importantes de su desarrollo es resolver los temores y el desamparo que experimentan respecto a su propia destrucción.

Gregory Rochlin estudió niños de 3 a 5 años y llegó a la conclusión de que el niño aprende en seguida que la vida es finita y que puede morir tanto él como las personas de las que depende: "A los 3 años, los niños ya son capaces de expresar en términos inequívocos el miedo a morir". "Con los menores de 3 años, resulta muy difícil establecer una comunicación sobre el tema".

Según Melanie Klein, la relación de los niños con la muerte es muy anterior al periodo en que adquieren su conocimiento conceptual. El miedo a la muerte es parte integrante de las primeras experiencias infantiles.

Emma Furman, con el estudio de huérfanos de padre o madre, concluye que en el segundo año de vida los niños pueden tener una comprensión básica de la muerte.

¿Cómo se puede abordar este tema tan sensible?

Existe una notable discrepancia entre la importancia que tiene la muerte para el niño y la atención que recibe de la familia y la escuela.

El niño debe saber que la vida es una promesa de muerte y debemos aprovechar para darle buena información cuando siente curiosidad sobre el tema (normalmente entre los 3 y 7 años). De entrada, siempre crea angustia, pero si no se le dan respuestas claras y concisas y se responde con evasivas, la angustia será aún mayor. Cuando el niño sabe que morirá tarde o templado, lo olvida y puede disfrutar de la etapa de latencia (de los 6-7 años hasta el inicio de la pubertad).

Los adolescentes se vuelven a recordar y angustiar por todos aquellos conflictos no resueltos antes de la fase de latencia, y si no han adquirido la conciencia de que la vida es una promesa de muerte, es posible que vivan en un estado de omnipotencia similar al del bebé. Esto puede llevarlos a tener conductas de riesgo (drogas, conducción temeraria, etc.) o inadaptadas para escapar de la realidad.